top of page
Search

Contra què estem lluitant?

De vegades, els pares, ens enutgem amb els nostres fills addictes perquè no posen prou voluntat per sortir-se'n del problema. Això ens passa perquè pensem en "el problema" des del nostre mapa mental i els nostres recursos personals. Però, sovint, no som conscients de la magnitud del problema. L'addicte està lluitant amb una cosa que és més gran que la seva voluntat. El poder d'atracció cap a l'addicció, que ha quedat empremtat al seu cervell, és molt més gran que el seu poder de decisió. Cal partir de la base que poques persones decideixen estar malament. El que els passa és que, malgrat saber que estan atrapats en una addicció, moltes vegades no els importa perquè no creuen que sigui possible sortir-ne, i recorden que la droga els proporcionava els únics moments de pau que tenien. El seu cervell pensa en la droga les 24 hores del dia. Fins que es desintoxiquen físicament i no accepten demanar ajut, no se'ls pot ajudar. La deshabituació mental és la més complicada.


Darrere una addicció hi ha un gran patiment emocional. Generalment, descriuen una sensació de soledat i buit interior tan gran que res no és suficient per omplir-lo. I quan els treuen la droga, no saben on agafar-se. No serà fins que no comencin a veure que és possible i millor una vida saludable, no començaran a moure's d'on són.


Davant d'aquesta situació, les persones adultes que accepten iniciar un procés terapèutic de deshabituació, han fet les dues primeres passes necessàries: la consciència del problema i la voluntat de sortir-ne acceptant ajut. Els adolescents ingressats pels pares, sovint arriben al centre terapèutic sense voler acceptar que tenen un problema, ni haver demanat ajut per sortir-ne. I el monstre de l'addicció és allà posant a prova la seva voluntat fins al final.


Per tant, els pares necessitem entendre la magnitud del problema per poder empatitzar amb ells i ajudar-los. Això no vol dir que ens haguem d'ubicar tampoc en la llàstima, perquè des d'aquest punt no els podem treure del forat. Cal ser ferm i deixar-los clar que si decideixen deixar-se ajudar i volen estar bé, estarem sempre al seu costat per acompanyar-los, però si ells no volen fer l'esforç, arribem fins aquí i estaran sols. Aquesta posició és també difícil de sostenir i aquesta és la nostra feina i el nostre procés que, com adults i responsables dels nostres fills hem de fer, acceptant el consell i l'ajut dels professionals que tenen el coneixement i la distància emocionals necessaris per ajudar-los.



11 views0 comments

Recent Posts

See All

Comments


bottom of page