La paraula reinserció, té el seu origen en el llatí insertum, afegint també el prefix re, el significat del qual fa al·lusió a incorporar, ingressar, tornar a estar o, valgui la redundància, reingressar en un lloc, lloc o lloc en específic.
En el cas dels nois i noies que han fet un procés terapèutic en un centre, la paraula reinserció implica reingressar a l’entorn familiar i a la societat, però va molt més enllà. Quan surten, es tracta de nois i noies adolescents o adults molt joves, que no han viscut una adolescència com la que han viscut molts altres nois i noies de la seva edat, ja que per motius diversos, els seus trastorns de conducta produïts pel consum de substàncies o a l'inrevés, els han dut a ser joves amb moltes pors, angoixes i inseguretats. Si ja l'adolescència és un període d’inestabilitat per si mateix, per aquests nois i noies és una veritable muntanya russa amb pujades i baixades contínues que acceleren i endarrereixen la seva curació amb el consegüent desgast emocional que suposa per a les seves famílies. Per ells i elles, la reinserció comença en el mateix moment en què es prenen els primers contactes amb la família. En tractar-se de menors o nois i noies molt joves, el paper de la família és essencial. I la família només pot començar a ajudar a aquesta reinserció quan tenen el fill o la filla interns i poden començar a recuperar les forces perdudes durant els mesos de desgast viscuts a casa previs a l’ingrés. El seu reingrés comença per la família, i, han d’iniciar una vida adulta sense haver viscut experiències pròpies del món adolescent.
La reinserció comença amb el primer contacte amb persones exteriors al centre, habitualment els pares o tutors legals. Les primeres visites ja formen part d’aquest procés, i la família passa a ser un agent extern de reinserció que permet al noi o noia entrar de nou a la societat però d’una manera sana. És molt important que les famílies vagin en tot moment en la mateixa línia que els professionals del centre, i cal tenir en compte que és indispensable posar límits. Han de veure que aquells límits que durant mesos o anys s’han saltat a casa, ja no els poden saltar. Hi ha límits nous, i només podran recuperar una vida emocionalment estable i feliç si els segueixen. Per això les famílies s’han de mostrar fermes. Cal que aprofitin que els fills o filles estan interns per enfortir-se, recuperar forces i empoderar-se. Forces que necessiten durant el procés i que necessitaran quan l’intern tingui l’alta definitiva. Aquests límits han d’anar acompanyats d’amor. Cal que els interns vegin que per tornar a casa han de complir certes condicions i al llarg d'aquest temps, les famílies compleixen un doble rol: donar amor, i marcar límits.
En aquesta primera fase de reinserció mitjançant les visites, pot haver-hi un moment en què calgui aturar-les perquè el noi o noia no avanci en el seu procés. Aquesta aturada, si bé es fa difícil per les famílies, és una demostració clara de que es posen límits i compleix la seva funció en el procés de reinserció.
Hi ha una segona fase en la reinserció que és quan comencen les visites d’un dia. En el moment que surten del centre, els pares i mares han de ser els ulls de tot, i no despistar-se per res. Han de prendre un rol de família però també prendre el rol que mentre els joves estan al centre fan els educadors, ja que sinó ells es desestibiltzen. Apareix una nova funció per les famílies, la d’observar i poder traspassar la informació al centre quan es retorna. És molt important en aquest moment recordar molt bé les normes i complir-les de manera molt ferma, ja que aquestes normes donen seguretat i ajuden a avançar. Quan hi ha les primeres sortides, el centre ajuda a recordar aquestes pautes i cal contactar amb els professionals en cas que hi hagi qualsevol dubte al respecte perquè orientin les famílies. Observar i comunicar al centre els que les famílies veuen és imprescindible per a poder orientar el procés: com reacciona amb la família, amb l’entorn, quan veu joves de la seva edat… Qualsevol reacció és important, ja que dona pistes de la seva evolució.
Quan les sortides passen a ser caps de setmana, o estades una mica més llargues, és fàcil que la família no pugui estar tan pendent, sigui per motius laborals o perquè a mesura que passen els dies el desgast és rellevant. Però no es pot abaixar la guàrdia i cal acompanyar amb amor, escolta, diàleg però mantenint els límits, les normes i els acords presos amb el centre. Sinó hi ha perill de desestabilització.
Finalment, quan hi ha l’alta terapèutica, és molt important seguir el pacte de reinserció. Aquest pacte es redacta conjuntament amb el noi o noia, la família i el centre i és el que evita que es desestabilitzin. És difícil seguir-lo i a ells els fastigueja, ja que limita les seves accions. Comença una etapa on són molt vulnerables i necessiten seguir-lo, perquè quan surten han de tornar a construir la seva vida d’una manera diferent a com la tenien abans d’ingressar. La família ha d’acompanyar en tot moment i ajudar-los a activar aquelles estratègies que han après durant l’ingrès per evitar les recaigudes i cal estar alerta a possibles signes d’alarma. Durant tota la seva vida hauran d’estar pendents ja que els qui han estat interns, corren el perill de desestabilizar-se davant qualsevol cop que la vida els doni i, que, com a tothom, segur que els donarà. El que han après al centre els servirà per afrontar-ho i l’exemple de resiliència i fortalesa de les seves famílies també.
Comments