Noves eines: comunicació no violenta (CNV)

Si fem una cerca sobre aquest tema a Wikipèdia, ens informen que "la Comunicació No Violenta és un procés de comunicació dissenyat per Marshall Rosenberg als anys 60. S'enfoca en tres aspectes: acte empatia (definida com una profunda i compassiva percepció de la pròpia experiència interior), empatia (entendre i compartir una emoció expressada per un altre) i acte expressió honesta (definida com expressar-autènticament d'una manera que faci més probable que sorgeixi la compassió dels altres).

La comunicació no violenta es basa en la idea que tots els éssers humans tenen la capacitat de compassió, i només recorren a la violència o al comportament que fa mal a altres quan no reconeixen estratègies més efectives per satisfer les seves necessitats. Els hàbits del pensament i la parla que condueixen a l'ús de violència (psicològica i física) són apresos a través de la cultura. La teoria de la CNV suposa que tot comportament humà es deriva d'intents de satisfer necessitats humanes universals, i que aquestes necessitats mai estan en conflicte. Per contra, el conflicte sorgeix quan xoquen les estratègies per satisfer aquestes necessitats. La CNV proposa que si les persones poden identificar les seves necessitats, les necessitats dels altres i els sentiments que envolten a aquestes necessitats, es pot aconseguir l'harmonia."

El procés de la CNV s'estructura en 4 passes:

1. Observació i descripció neutra dels fets que originen el conflicte

2. Sentiment que em generen els fets exposats

3. Justificació de la pròpia necessitat

4. Petició del que necessito, mirant de satisfer les necessitats de totes dues parts

Això, que pot semblar aparentment molt senzill, és un exercici extremadament complex i requereix d'una consciència permanent dels propis sentiments i necessitats, així com mirar de comprendre i tenir en compte els de l'altre. L'educació judeo-cristiana genera una dualitat molt polaritzada. Ens han ensenyat des de petits a jutjar tot com a bo o dolent, fins i tot els propis pensaments i sentiments, cosa la qual és condiciona i limita molt en les nostres relacions personals. Davant d'un conflicte, si ens jutgem com a dolents, ens sentim culpables i ens castiguem. Si ens jutgem, o ens jutgen els altres, com a bons, ens ubiquem en una posició de víctima i ens deixem maltractar. Si són els altres que ens jutgen com a dolents, com no ens en sentim, ens fem els màrtirs, cercant aliats que reforcin la nostra posició. Tota això genera una gran toxicitat en les relacions humanes.

D'altra banda, si ens demanen com ens sentim, sovint ens surt una resposta apresa, automàtica i políticament correcte, de l'estil: "molt bé o anar fent". Poques persones responen amb sinceritat i esplaiant-se sobre com se senten realment. Probablement perquè, socialment, hem desvirtuat aquest interès legítim en l'altre i fem aquesta pregunta, esperant sentir aquestes respostes tipus o, ens abstenim d'explicar com ens sentim realment perquè interpretem que a l'altre no li interessa massa. El més trist és que aquesta percepció sovint és real.

Estem acostumats a no escoltar-nos ni escoltar els altres sense jutjar. Quan es fa una feina de transformació dels judicis en necessitats i aprenem a expressar-les, la nostra vida canvia radicalment. També ho fa la percepció que en tenen els altres, als qui ajudem a relaxar-se i confiar-nos el seu sentir i les seves necessitats. Aleshores ocorre la màgia de la connexió amb un mateix i amb l'altre.

Només necessitem un xic d'auto-escolta, consciència i coratge per expressar el que sentim i demanar el que ens cal. Hem de ser conscients que, sovint la por al conflicte, a l'abandonament o la soledat s'amaguen darrere la nostra incapacitat per dur a terme aquest procés. Com també ho hem de ser que ens necessitem els uns als altres indefectiblement i em de saber demanar ajut quan en necessitem, i concretar la mena d'ajut que ens cal.

Alhora, quan escoltem amb atenció i interès veritable als altres, entenent que ningú no es perfecte i cadascú està lluitant amb les seves pròpies dificultats, ens estem ajudant els uns als altres a comprendre'ns i sanar les nostres ferides.

És un veritable exercici de constància i perseverança, malgrat l'altre no estigui en el mateix punt que nosaltres. Quan l'altre respon amb agressivitat, podem començar per practicar l'auto-empatia, i l'esperança, i limitar-nos a observar com ens fan sentir les seves paraules, expressar-li comprensió i que el tenim en compte: "veig que estàs molt enutjat", posar-li un límit clar: "així no" i esperar que vagi fent el seu procés i rebaixant la seva resistència a poc a poc. Quan poso límits, existeixo. Quan no els poso, deixo d'existir, per a mi i pels altres.

Aquesta eina és molt potent per a famílies amb adolescents que pateixen trastorns de conducta d'alta complexitat i addiccions. Us convidem a provar!