Alguns estudis assenyalen que avui dia, i sobretot al mal dit primer món, una persona rep al dia tants inputs com algú que va viure a l'edat mitjana, al llarg de tota la seva vida. El nostre cervell no està preparat per gestionar aquesta hiper-estimulació, i cadascú la gestiona com pot. Molts adults necessiten retirs espirituals i constants fugides endavant per poder sostenir el seu dia a dia. En el cas dels nens i, especialment, dels adolescents, aquest estrès constant passa especial factura.
L'etapa adolescent és ja de per si complicada de gestionar. El cervell es va formant des del darrera cap endavant. Al darrere, en concret al lòbul parietal, hi tenim el sistema límbic, responsable de les emocions, la sexualitat, el desig, el risc i la recompensa. Al davant, a l'àrea pre-frontal, tenim les funcions executives que ens permeten controlar els impulsos, prestar atenció, el judici i l'empatia. En l'etapa adolescent, aquesta part del cervell encara no està connectada a la resta. Si a més li sumem l'augment de la dopamina que accentua les ànsies d'aprenentatge i noves sensacions, tenim el còctel servit. Són normals l'insomni al vespre i la son al mati (ritmes circadians diferents als del cervell adult), les dificultats de concentració i d'organització, les explosions emocionals, l'experimentació amb la pròpia identitat, la necessitat d'aprovació per part dels iguals, i la facilitat de suggestió i manipulació.
A aquests condicionants de base hi hem d'afegir la pressió que suposen les xarxes socials. Fan difusió de patrons que contribueixen a distorsionar la pròpia imatge, en un moment en el qual s'hi està experimentant, i hom necessita trobar el grup d'amics en el qual encabir-se i distingir-se. Un moment en el qual la facilitat per suggestionar-se i ser manipulats, augmenta exponencialment. Els adolescents es comparen amb patrons impossibles de bellesa. D'altra banda, el seu patró d'aprenentatge de la sexualitat està esbiaixat, i viciat, pels vídeos pornogràfics que miren des de molt joves (per no dir petits). Alhora s'hi sumen els patrons masclistes de les modes musicals com el reggaetón (especialment l'importat de països sud-americans, on el sexisme és encara més acusat). Tampoc ajuden les noves vies d'assetjament escolar. Aquest problema ha existit tota la vida però, actualment, les xarxes socials i el canvi de valors d'una gran massa social, n'han incrementat les possibilitats i la crueltat, fins a extrems que posen sobre les víctimes una pressió, molt i molt difícil de sostenir i gestionar.
I per si tot això no fos prou, i reprenent el fil de l'inici de l'article, l'estrès quotidià sota el que malvivim a les ciutats, i que tant costa de sostenir als adults, està emmalaltint literalment als nostres joves. La salut mental requereix d'un benestar emocional, difícil d'assolir en aquesta conjuntura. Les xifres sobre increment dels problemes de salut mental adolescent són esfaraïdores. Si ja havien començat a augmentar abans de la pandèmia, actualment són molt alarmants.
Com a darrer ingredient del còctel, tenim tota mena de drogues a l'abast, amb l'agreujant del seu adulterament. Quan sorgeix el malestar propi de l'adolescència, sovint s'inicien els consums que generen una ràpida addicció, i que són desencadenants de molts trastorns subjacents i adjacents. La patologia dual (trastorn de conducta + addicció) és molt freqüent entre els nostres joves, i representa un problema de salut pública, educació i seguretat ciutadana creixent.
En el millor dels casos, els adolescents que van trampejant aquesta etapa, necessiten molta comprensió i escolta per part dels pares. Cal ser-hi allà, resistint els embats del seu mal humor. Acompanyant-los en el seu malestar. Aprenent a detectar signes d'alarma. Parlant de tot allò que els interessa o els inquieta, que no sol ser el que ens interessa o inquieta als pares. Posant-nos en el seu lloc. Mirant-los amb compassió sense perdre la fermesa. La moda dels "pares/amics" ha donat lloc a un ampli grup de petits tirans amb una baixíssima tolerància a la frustració i un alt nivell d'exigència immediata dels capricis més nimis.
Ser pare o mare d'un adolescent avui dia és gairebé tan complicat com ser adolescent en l'actualitat. Els codis de comunicació canvien més ràpidament del que podem abastar, però som els pares els qui ens hi hem d'adaptar. En són un bon exemple, els canals de comunicació. A la nostra generació, ens comunicàvem per telèfon o en persona (i quedaves en un dia i una hora determinada amb els amics). Els nostres fills no suporten parlar per telèfon. Envien àudios i canvien de plans a última hora amb total naturalitat. I no ho hem de viure com una manca de respecte, sinó com una manera diferent de comunicar-nos. Aquest és el repte que tenim al davant. De vegades, tenim la sensació de viure en una muntanya russa emocional, a la qual ens obliguen a pujar sí o sí els fills. Però no la podem aturar per baixar-nos quan ja en tenim prou, ni ens pot condicionar el propi estrès, sigui laboral, sigui personal. Hem de ser capaços de marejar-nos el menys possible i, fins i tot, intentar gaudir del trajecte i afavorir al màxim que ells també puguin fer-ho. De vegades cal deixar d'intentar entendre i només acceptar. Cal aparcar les pròpies creences (sovint caduques) i expectatives, i agrair el que arriba, tal com arriba i quan arriba.
En definitiva, és molt important que tinguem cura de la nostra salut emocional i cerquem espais diaris per dedicar als fills; perquè ens necessiten sans, cabals i presents a les seves vertiginoses vides. Amb trastorns de conducta o no, cal travessar les muntanyes i valls de l'adolescència dels fills i resistir l'estrebada. Un dia, no te n'adones i s'han fet grans. Han madurat per fi. Poden entendre les dificultats que han hagut de travessar, i les que ens han fet travessar a nosaltres. I aleshores, només aleshores, són capaços d'adonar-se'n de la nostra presència i incondicional suport i, en algun moment, el seu agraïment és el nostre millor regal. La recompensa més preuada per aquesta difícil però enorme feina ben feta.
Comments