L'adolescència és, ja de per si, un període complicat. El cervell adolescent està connectat tan sols en un 80%. El lòbul prefrontal, responsable de el control d'impulsos, l'atenció, el judici i l'empatia, està desconnectat de l'lòbul parietal. En aquest últim es troba situat el sistema límbic, que regeix les emocions, la sexualitat, el risc / recompensa i el desig.

 

A això cal sumar-li un augment de la dopamina, hormona responsable de les ganes d'aprendre i experimentar, i l'atracció per les noves sensacions, aspectes necessaris per al desenvolupament vital de l'individu. Tot això genera molta conducta exploratòria, explosions emocionals, insomni, dificultats de concentració i organització, experimentació amb la pròpia identitat, necessitat de gratificació immediata i vulnerabilitat davant la pressió social dels iguals.

 

Per tant, en condicions normals, aquesta etapa és, ja de per si, una bomba de rellotgeria en potència i fa que, sovint, no reconeguem als nens que havien estat els nostres fills fins a aquest moment.