top of page
Search

Carta a un fill

Updated: Jun 26, 2021

T’escric aquesta carta sabent que segurament no la podràs llegir fins que

acabis el teu procés terapèutic que serà llarg i difícil. Però escriure-la, m’ajuda

a apropar-me a tu, i potser ajuda a altres famílies que estan pensant a

ingressar el seu fill. Només que ajudi a una sola, ja estaré satisfeta.


Fa tres mesos que vam prendre la decisió més difícil de la nostra vida

respecte a tu, el nostre estimat fill. Fa tres mesos, que després de dos anys

d’angoixes, pors, nits sense dormir, visites a Mossos i hospitals, consultes a

psiquiatres, psicòlegs, treballadors socials, entrevistes amb tutors i directors

de l’escola, robatoris, furts, violència, destrosses a casa i agressivitat física i

verbal, vam fer el que crèiem millor per tu: decidir ingressar-te al centre

terapèutic Fontfregona.


Portes només 10 setmanes ingressat i, segurament, no ha passat prou temps

perquè tu entenguis la magnitud que suposa per a nosaltres aquesta decisió.

Per a uns pares, delegar en altres persones la cura del seu fill és, com diu la

Fina, antinatural. Però si ho hem fet, és perquè volem el millor per a tu. I

sabem, que algun dia ens ho agrairàs i si més no, nosaltres sempre tindrem la

consciència tranquil·la de saber què hem fet tot el que estava en les nostres

mans.


L’adolescència és una etapa molt difícil. Jo m’atreviria a dir que la més difícil

de la vida. Es tracta d’un moment de creixement personal on passeu de ser

nens, acotxats i estimats per uns pares que us protegeixen, a voler ser adults

sense tenir prou maduresa. Els pares us hem de deixar volar, perquè creixeu,

madureu i sigueu autònoms però acompanyant-vos en tot moment. En algun

instant, no tinc clar quan va ser, aquest volar sol, et va superar i vas iniciar-te

en el consum de tòxics. De res servien les nostres paraules i les dels

professionals que intentàvem fer-te veure que el cànnabis NO és un joc.


A poc a poc, el nostre infant, va deixar de ser ell. Ja no eres el nen afable,

rialler, intel·ligent, sociable, familiar que havies estat sempre. Eres un

adolescent amb la seva vida totalment deteriorada. Perquè no es tractava

d’un adolescent rebel, es tractava d’un adolescent malalt. Els tòxics et van

portar a un aïllament de tot: amics, família, fracàs escolar, fugues, problemes

legals... Que impotents ens sentíem quan alguns professionals ens deien que

l’adolescència és una etapa de rebel·lia i que havíem de tenir paciència. No

es tractava d’un adolescent rebel.


Jo, treballo amb adolescents, i la rebel·lia i inconformisme són necessaris per a formar adults crítics i responsables. Però tu no eres un adolescent rebel. Ans al contrari. Eres un adolescent perdut, ansiós, trist, sense camí.


Va arribar un punt, que vam acceptar que nosaltres no et podíem ajudar. I que acceptar-ho no volia dir haver fracassat com a pares. Les energies defallien i els tractaments ambulatoris o fins i tot els ingressos a les plantes psiquiàtriques d’aguts no eren suficients. Calia un tractament que t’aillés de l’entorn, t’ajudés a pensar, a recuperar la teva autoestima, la confiança en tu mateix i els valors que sempre havies tingut. I

això, a casa, no era possible.


Quan ens van recomanar un centre terapèutic vam dir que no, que ni parlar-ne, que allò no era pel nostre fill. Que tu no estaves tan malament.


Però poc a poc, vam assumir que sí calia, i no només calia sinó que era el millor per a tu. I van començar les visites als pocs centres terapèutics per menors que hi ha a Catalunya.


Quan vam anar a visitar Fontfregona teníem molts dubtes. Però ens va encantar la visita que ens van fer l’ Imma i la Fina. Es notava que creien en el projecte, que hi havia estima pels nois i noies ingressats, que eren professionals i que en sabien molt. Tres hores de visita en que van resoldre tots els nostres dubtes, ens ho van ensenyar tot, vam veure què feien els interns… Però tot i això, prendre la decisió era difícil. Allunyar-te de casa tant de temps! I sense tenir la certesa absoluta de que seria la solució, perquè en medicina, i especialment en salut mental, no hi ha mai una resposta igual.


Durant tres setmanes, mentre estaves ingressat a l’hospital, els dubtes eren una angoixa contínua. Vam passar de no dormir per no saber on eres a no dormir per no saber si estàvem anant en una bona direcció. Seria el centre adequat per a tu? Podries sortir abans de dos anys? T’adaptaries? I mentre, quan anàvem preparant l’ingrés, tu que estaves ingressat i per tant, desintoxicat, juraves i perjuraves que no recauries i ens feies trontollar cada cop més en la nostra decisió.


Sort de la família, que ens va recolzar i empentar a prendre la decisió. I sort de les xerrades de famílies i l’associació de famílies de Fontfregona. Sense estar encara ingressat, ens van convidar.


L’amor pels fills que es respirava a les trobades, la professionalitat de la psicòloga, les experiències similars i compartides, la tranquil·litat de les famílies que ja tenien els fills ingressats i les experiències positives dels qui els havien tingut, ens van ajudar a prendre la decisió adequada: l’ingrés a Fontfregona.


Des que vas ingressar a Fontfregona, ja hem començat a veure un canvi positiu en tu. Les teves dues primeres cartes ens van fer plorar i a punt vam estar de defallir i recular. Sort que no ho vam fer. Ens deies que allò era horrible i no ens ho perdonaries mai: t’havíem enganyat.


A la tercera carta, el to ja era un altre. Més relaxat, d’enyorança, i començaves a explicar tot el que feies i com t’anaves adaptant. Les següents ja eren molt positives i fins i tot

començaves a demanar un tímid perdó. I sobretot a valorar la família i l’estima que et tenim i adonar-te que havies tocat fons. Començaves a ser una mica conscient de tot i a recuperar els valors perduts.


Només hem pogut visitar-te dues vegades, i es fa molt curta la visita. Però comences a ser de nou el nostre fill. Estàs trist d’estar lluny de casa, però fas molt bona cara, estàs tranquil, sense angoixes, es pot parlar amb tu, reflexiones, penses i valores tot allò que havies deixat de valorar. Estàs adaptat i se’t veu content. Parles molt bé de les educadores i la Fina i de la tasca que fan: la valores, veus que la fan per vocació, que les normes són

estrictes però que ho han de ser, que les accions educatives són justes. T’adones de realitats de companys molt més complicades que la teva, sense una família al darrera que els recolzi, amb infanteses difícils i no pas privilegiades, i veus, que has de lluitar per recuperar allò que has perdut.


Però encara et queda molt treball per fer. Comencen les pors, les dificultats, el treball dur. Adaptar-se a la vida al centre ha estat relativament fàcil. Ara toca la introspecció, el saber mirar dins teu i pensar, pensar pensar per a no tornar-te a equivocar. I equivocar-se no ha de ser cap vergonya, tots ens equivoquem. Ha de servir per aprendre a no tornar a cometre els mateixos errors. Estic segura que quan surtis, si ho aprofites, tindràs les eines per ser feliç, enfortit i capaç de superar qualsevol adversitat.


Nosaltres, la teva família, estarem sempre al teu costat.

La mare que t’estimarà sempre.




91 views0 comments

Comments


bottom of page