Aquest conte està escrit pel pare d'una noia, que està lluitant per sortir de la seva crisàlide. Està dedicat, en primera instància, a la mare d'un noi que ja vola sol de fa uns mesos; bell, fort i segur, després d'un procés que va haver de fer en condicions duríssimes. El pare d'aquest noi va tenir un accident de trànsit gravíssim que li va deixar seqüeles físiques i psicològiques de per vida. Tant limitants que requerien una atenció que no se li podia oferir a casa. La mare, la Mariví, va haver d'afrontar tota sola la problemàtica i l'internament del seu fill, i va haver d'ocupar també de la seva filleta, amb l'ajut d'una avia amorosa.
La Mariví va morir de càncer quan el seu fill estava finalitzant el seu procés terapèutic. Va ser una mare coratge fins al final. Allà on siguis Mariví de ben segur que estaràs molt orgullosa de la gran persona en la que s'ha convertit el teu fill. De com surt endavant i té cura de la seva germana, amb l'amor i els valors que tu li vas ensenyar i que, gràcies a la gran família de Font Fregona van poder aflorar, per fer-lo més fort i millor persona.
L'autor vol dedicar també aquest conte a tots els nois i noies que han superat, estan superant o superaran en el futur un procés terapèutic amb consciència, voluntat i esforç, fins a volar com a belles papallones. També a les seves famílies, que un dia van entendre que no podien estalviar el patiment als fills, però sí els havien d'acompanyar en la seva lluita amb amor, confiança, constància i paciència, fins que fossin capaços d'emprendre el vol sols i segurs. Va per a tots vosaltres i, especialment, va per tu Mariví, un gran exemple a seguir. Sempre seràs part d'aquesta gran família. DEP
Un dia de primavera, un viatjant descansava tranquil·lament al marge d'un camí, sota un arbre. Mirant la natura que l'envoltava, va observar com l'eruga d'una crisàlide de papallona intentava obrir-se pas a través d'una petita obertura apareguda al capoll. Va estar una llarga estona contemplant com la papallona anava esforçant-se fins que, de sobte va semblar que es detenia. Potser la papallona -va pensar aquell home- havia arribat al límit de les seves forces i no aconseguiria anar més lluny. Així doncs, decidit a ajudar-la, va agafar unes tisores que duia a la motxilla i va eixamplar l'orifici del capoll. D'aquesta manera, la papallona va sortir-ne fàcilment. El seu cos estava blanquinós, era massa petit i tenia les ales aixafades. L'home, preocupat, va seguir observant-la esperant que, en qualsevol moment, la papallona obrís les seves ales i emprengués el vol. Però va passar el temps i res d'això va ocórrer. La papallona mai no va volar i, les poques hores que va sobreviure, les va passar arrossegant llastimosament el seu cos dèbil, amb les ales encongides, fins que finalment va morir.
Aquell caminant, carregat de bones intencions, amb voluntat d'ajudar i evitar el patiment de la papallona, no va comprendre que l'esforç d'aquell insecte per obrir-se camí a través del capoll, era absolutament vital i necessari doncs, aquesta era precisament la manera que la natura havia disposat per a que la circulació del seu cos arribés fins a les ales, i estigués llesta per volar una vegada hagués sortit a l'exterior.
De vegades és justament el temps i l'esforç allò que necessitem per evolucionar i créixer a la nostra vida. En realitat, si la natura ens permetés viure sense obstacles, quedaríem molt limitats en el nostre potencial. Mai no arribaríem a desenvolupar la nostra veritable plenitud.
Comments