Tenir un fill amb necessitats especials, implica una dedicació extra per part dels pares, tant a nivell de temps, com de recursos, energies, etc...., que sovint va en detriment dels germans. Moltes famílies tenen la sensació que el temps que han hagut de dedicar al fill que té problemes, els l'han pres als altres fills. Si ja de per si hi ha un sentiment inicial de culpa, que resulta inevitable, en relació a l'educació i l'amor que li hem donat al fill amb problemes, quan hi ha germans, s'hi afegeix el sentiment de culpa per no haver-los pogut dedicar el temps i l'atenció que necessitaven.
Cal fer-se la reflexió que la vida no és justa, i no hem triat que el nostre fill passi, i ens faci passar, per les difícils situacions que hem transitat tots nosaltres. Ningú no ens ha preguntat si hi estàvem preparats, o si podíem assumir el problema. Les crisis en l’adolescència no sempre es poden detectar abans que es produeixin. De vegades hi ha símptomes que ens passen desapercebuts. D’altres els amaguen conscientment fins que esclata la crisi. És possible que hi hagi famílies en què els fills han anat fent petites manques de respecte i petites transgressions que s’acaben normalitzant, o que hagin amagat les autolesions o compulsions amb el menjar, per exemple. En aquests casos, és normal que no haguem vist venir el problema perquè ja hi portàvem temps a dins. Malgrat tot, el més probable és que cadascú hagi fet tot el que sabia amb els recursos que tenia. Per tant, de què se’ns pot acusar? Tots fem coses bé i coses malament, generalment per manca d’informació i recursos personals. D’altra banda, si el que ha empès els nostres fills és un trastorn, un desequilibri en la química cerebral, per tant, una malaltia, què podíem fer per evitar-ho? La culpa és un sentiment inútil que cal llençar a les escombraries el més ràpidament possible per tal de poder prendre decisions i passar a l'acció realment efectiva, quan ja tenim informació sobre el problema i la solució.
Pels germans també és una realitat que no han escollit, però tampoc se'ls ha pogut evitar. És la seva realitat i han d'aprendre a conviure-hi i gestionar-la tan bé com puguin. A mesura que van creixent, poden anar entenent més i més, i fent el mateix procés de sanació que ens toca fer als pares. Entretant, només podem acompanyar-los. Mirar de protegir-los tant com puguem. I, el que és molt important, mirar de parlar amb ells obertament del problema del seu germà i anar gestionant els sentiments a cada etapa.
Els germans sovint detecten el problema abans que els pares i exigeixen als pares que cerquin una solució, ja que és la nostra funció. De vegades, no entenen les diferències que fem entre uns i altres. El cert és que no podem aplicar les mateixes normes educatives a tots els fills. Aquesta és una errada molt comú i i força perjudicial en el nostre cas. Hem de ser capaços de saber adaptar les normes a la realitat de cada fill, i fer-los entendre que cadascun d'ells necessita uns límits diferents, perquè són persones diferents, amb dinàmiques i dificultats diferents.
Quan es decideix fer ingrés terapèutic del fill que té el problema, es disposa de més temps per dedicar als altres fills, detectar les seves necessitats i ajudar-los a superar els seus possibles traumes. És important fer-los partícips de l'evolució del germà ingressat, així com respectar els seus temps i sentiments. Alguns rebutgen al germà que els ha fet patir i són especialment durs amb ell. D'altres es mostren indiferents de cara a fora, probablement per emmascarar el dolor que porten dins. Cal estar ben atents a aquests casos, perquè probablement necessitaran un major acompanyament. També hi ha germans, especialment els grans, que poden comprendre millor el problema i adopten un paper protector envers el petit problemàtic.
Sigui quina sigui la reacció d'uns i altres, el procés terapèutic l'ha de fer tota la unitat familiar i, en conseqüència, tots han de fer la seva feina particular i la que tenen en comú. També els pares separats. Als pares ens toca liderar aquest procés i donar a cada fill el que necessita. I, per poder fer-ho amb garanties, primer hem de sanar les pròpies ferides i les creences que ens limiten. Tenir cura de nosaltres, per tenir cura d'ells. Saber demanar ajut i informació quan els cal, per ajudar-nos i ajudar-los. És un viatge dur del qual se'n pot extreure un gran aprenentatge vital i un vincle familiar molt millor, i molt més fort. Fins i tot les històries més dures estan plenes de coses boniques de què gaudir. És un camí que val la pena recórrer i, si ho fem acompanyats. es fa més planer.
Comments